Les golfes del mirall fosc són un lloc on guardar relats fantàstics molt eclèctics, units per un fil comú; darrere del mirall fosc, molt fosc, hi ha un fil, un filet lleu d’una història molt fosca: esperits i tòtems de clan guerregen contra els Deu mil de Dàrius el Gran, llobers medievals es troben amb esperits del bosc molt més afamats que els llops de les muntanyes, cavallers del rei s’adonen que ¬darrere del drac hi ha molt més del que es pensaven, dos nens i un lleó descobreixen que els zoos humans són una representació de la foscor de l’home blanc i en darrer lloc, dos germans s’atreveixen a fugir de l’orfenat que el feixisme ha convertit en presó, a través de la lectura.
Relats fantàstics que ens parlen de la foscor pregona dels poderosos a la qual sovint els més senzills han d’enfrontar-se sense cap altra eina que la imaginació. Com diu un proverbi africà:
«Fins que els lleons no tinguin els seus propis historiadors, les històries de cacera seguiran glorificant al caçador.»